Esta semana, se está celebrando en Barcelona el Festival de Literatura Mexicana. En el programa, se puede disfrutar de diálogos, lecturas, entrevistas y presentaciones de obras de autores mexicanos y catalanes en una completa simbiosis cultural. Ciertamente, este mes de septiembre y octubre, Barcelona y México han establecido un intercambio, por lo menos, productivo.
Pues qué mejor momento que éste, para dejar en este blog, una relato propio que aunque no es ‘Fet a Mèxic’, sí lo es ‘Per a Mèxic’:
------------
Quan el meu pare em veié fullejant aquell llibre, me’l prengué bruscament de les mans i decidí cremar qualsevol empremta cultural que a casa es pogués trobar. Em deia que el meu lloc es trobava a la cuina, amb la meva mare. Els llibres es consumiren sota el foc, crepitant amb unes branques seques en el braser a la vegada quee es feien uns saborosos 'nopales' .
El meu pare mai em va permetre trepitjar una escola dient que primer hauria d’aprendre de la meva mare, les tasques més pròpies de les dones, i que era per això que havíem vingut a aquest món. I encara que a la meva mare mai li va sembla bé, el Mèxic rural sempre ha estat una terra de costums ancestrals: l’educació tampoc ensenyava a la dona, a contradir al marit.
La meva mare sí va poder anar a l’escola. Ella sí que va poder aprendre a llegir i a escriure, i malgrat que mai li serví de gaire; no ho va oblidar.
Només li va servir per poder exercir de mestre amb mi, ensenyant-me a escriure –és clar, sempre a esquenes del meu pare- amb els dits de les mans, sobre la mateixa massa de blat de moro d’aquelles ‘tortillas’ que tant saboroses li semblaven a ell amb uns 'nopales' a la brasa i una picant salsa verda.
Pues qué mejor momento que éste, para dejar en este blog, una relato propio que aunque no es ‘Fet a Mèxic’, sí lo es ‘Per a Mèxic’:
------------
Quan el meu pare em veié fullejant aquell llibre, me’l prengué bruscament de les mans i decidí cremar qualsevol empremta cultural que a casa es pogués trobar. Em deia que el meu lloc es trobava a la cuina, amb la meva mare. Els llibres es consumiren sota el foc, crepitant amb unes branques seques en el braser a la vegada quee es feien uns saborosos 'nopales' .
El meu pare mai em va permetre trepitjar una escola dient que primer hauria d’aprendre de la meva mare, les tasques més pròpies de les dones, i que era per això que havíem vingut a aquest món. I encara que a la meva mare mai li va sembla bé, el Mèxic rural sempre ha estat una terra de costums ancestrals: l’educació tampoc ensenyava a la dona, a contradir al marit.
La meva mare sí va poder anar a l’escola. Ella sí que va poder aprendre a llegir i a escriure, i malgrat que mai li serví de gaire; no ho va oblidar.
Només li va servir per poder exercir de mestre amb mi, ensenyant-me a escriure –és clar, sempre a esquenes del meu pare- amb els dits de les mans, sobre la mateixa massa de blat de moro d’aquelles ‘tortillas’ que tant saboroses li semblaven a ell amb uns 'nopales' a la brasa i una picant salsa verda.
No hay comentarios:
Publicar un comentario